Encreuament de cultures, bressol d´una civilització.
Aquestes dinàmiques mil•lenàries han deixat empremtes evidents. Probablement, la dieta constitueix una de les més presents, sòlides i permanents.
Lloc històricament dens i complex, el Mediterrani és un periple permanent. Periple d’idees, de coneixements, de persones que al llarg de mil•lennis ha anat catalitzant bona part dels progressos culturals que han conformat la civilització occidental tal i com l’entenem des del nostre punt de vista contemporani. Geogràficament gairebé en un mar tancat, ha estat en canvi un gresol de cultures, de productes i de tècniques. Obert per a rebre i integrar tan com per a reexportar i difondre.
En realitat, probablement única, és fruit d’un mestissatge6 incessant de persones i productes, de tècniques i d’elaboracions. No és necessari buscar un Mediterrani “original”, en el què molts s’obsessionen i es perden, no existeix sinó un Mediterrani “resultant”, dinàmic, fruit d’energies multiculturals pròpies i externes, predisposades a aprendre i a ensenyar, a rebre i a oferir, recreat a diari, sense parar. Tampoc s’ha de buscar un Mediterrani geogràfic mil•limètricament definit, donat que l’intercanvi constant i mil•lenari que caracteritza aquesta conca, produeix uns límits més o menys difusos, més o menys saturats. Aquestes dinàmiques mil•lenàries han deixat empremtes evidents. Probablement, la dieta constituïa una de les més presents, sòlides i permanents. Com diria Braudel 7: “Viatjar pel Mediterrani és trobar-se el món romà al Líban, la prehistòria a Sardenya, les ciutats gregues a Sicília, la presència àrab a Espanya. S’hi podria afegir trobar un autèntic paisatge del desert, un palmerar, a la ciutat d’Elx.
Centre i a la vegada totalitat del món conegut, per a la nostra civilització, durant un llarg període de temps, el Mediterrani permet reconèixer les arrels comunes del nostre bagatge cultural així com preserva i manté la coexistència de la pluralitat i de les particularitats. El Mediterrani és tan un mosaic de mil colors com una polifonia de múltiples veus. Si la seva harmonia històricament no ha estat fàcil, trobar denominadors comuns resulta més assolible. “El Mediterrani relaciona a la perfecció paisatge, agricultura i cultura.”
6 Lucien Fevbre, Annals, XII, 29, descriu un imaginari periple que hagués pogut realitzar Heròdot (480-420? A.C) pel Mediterrani en l’actualitat i que il•lustra aquest mestissatge extraordinari: “Quina sorpresa! Aquests fruits d’or en aquests arbustos de color verd fosc, taronges, llimoners, mandariners…, però no recorda haver-los vist quan era viu. Són de l’Extrem Orient i van ser transportats pels àrabs. I aquestes plantes estranyes de formes insòlites, que punxen, d’espigues florides i noms estranys, cactus, atzavares, àloes, figuers de Berberia –però que mai va veure mentre vivia-. Són americans. I aquests arbres de fullatge pàl•lid, que tot i això tenen un nom grec: eucaliptus: mai els va veure, ni tan sols semblants. Són australians. I els xiprers tampoc, són perses. En quan al menor dels menjars, quantes sorpreses encara, ja que es tracta del tomàquet, peruà; l’albergínia, india; el pebrot, guaianès: el blat de moro, mexicà; l’arròs, un favor dels àrabs, per no parlar de les mongetes, de la patata, del presseguer, fruit de muntanya xinès que esdevingué iranià; …”
7 Op. Cit
