Història
Al llarg de mil•lennis, els pobles mediterranis han assentat hàbits propis i reconeguts que duen a la taula cultures i paisatges diferenciats i singulars. Ibers, Celtes, Grecs, Romans, Bàrbars i Àrabs, tots han contribuït a establir l’actual “trilogia mediterrània” de pa, oli i vi. Des del Pròxim Orient van arribar al Mediterrani els cereals, les llegums, la pastanaga, la ceba, els alls, la pruna, el préssec, la cirera, l’albercoc, la poma, el perer, el noguer, l’avellana i el castanyer. D’Europa procedeixen la remolatxa, la xicoira, la col i els espàrrecs; de l’Orient Llunyà, els cigrons, el sèsam, el cogombre, l’albergínia, la mostassa, l’alfàbrega, els cítrics, el mill de l’Índia; del Sud-est asiàtic i Oceania, l’arròs, el romaní, el pebre, el sèsam, al cardamom, el gingebre, l’alfàbrega, el cogombre, la sidra, el sucre de canya; d’Àfrica, el meló, la síndria, els dàtils; i d’Amèrica, el blat de moro, la mongeta, la patata, el tomàquet, el pebrot, el carbassó i la carbassa. Pocs plats mediterranis podrien arribar a ser possibles avui sense aquestes aportacions. Gràcies a elles, s’ha format un dels models alimentaris més saludables del món.
La ciència moderna ha posat de manifest durant la segona meitat del segle XX el caràcter excepcional de l’estil de vida mediterrani i la seva influència sobre la salut de la població. Els beneficis per a la salut de la DM foren descrits per primer cop durant els anys 1950-60 pel Dr. Ancel Keys i col•laboradors en “l’Estudi dels set països”, on es parla del paper d’aquesta dieta
en la malaltia coronària (1). Els hàbits alimentaris a l’àrea mediterrània cridaren l’atenció com a conseqüència de la constatació de què en els països mediterranis la incidèndia de malalties coronàries era significativament menor que en altres països del nord d’Europa.
El Dr. Keys va confirmar científicament que el saber adquirit al llarg de desenes d’anys, l’estil de vida, la dieta mediterrània, eren favorables per a la salut i per a un òptim envelliment, així com per a una major esperança de vida. Hipócrates, que vivia d’acord amb aquest estil de vida, dos mil quatre-cents anys abans ja dirigia als seus esforços en la mateixa línia: “Hem de procurar que la gent mori jove el més tard possible”.
No obstant, el seguiment i control del patró tradicional de la Dieta Mediterrània posa en evidència el progressiu abandó del mateix degut als nous hàbits i costums alimentaris poc saludables, repercutint negativament als països mediterranis. L’obesitat és considerada l’epidèmia del segle XXI, especialment entre els nens i nenes, i les malalties cardiovasculars continuen essent la primera causa de mort. El síndrome metabòlic i les diabetis mellitus estan molt generalitzats entre els països desenvolupats. Aquests fets semblen anar lligats a l’abandó dels hàbits que van situar l’estil de vida mediterrani com a principal raó de la llarga esperança de vida existent entre els països de la conca mediterrània. Evitant distanciar-se de la Dieta Mediterrània, els resultats serien favorables pel que fa a la regressió de les malalties esmentades, així com de la conservació de l’agricultura i el paisatge tradicional a favor del medi ambient.
